dilluns, 17 de juny de 2013

Sobre la nostra Revista Duoda Nº 43


Compartim les paraules de la Catalina Ramón LLadó,  una de les nostres convidades a presentar la Revista Duoda Nº 43 i Nº 44.

En primer lloc agrair a la Remei per haver confiat en mi i en les meves paraules per participar en la presentació  d’aquest nou exemplar de la revista de Duoda nº 44, encara que parlare del 43.
La meva relació amb la revista data d’alguns anys enrere, quan a la Universitat en vaig sentir a parlar. Gràcies a les lectures que em van proposar algunes de les meves mestres, vaig poder ampliar els meus coneixements, però el que em va cridar l’atenció d’aquells escrits, era el llenguatge que utilitzaven les dones que hi escrivien. Moltes de les paraules no les acabava d’entendre perquè estaven situades en un pla diferent a com els havia entès fins llavors. Era un llenguatge que no m’era estrany del tot, abans m’havia apropat a Maria Zambrano i ja m’havia passat el mateix. No ho acaba d’entendre lògicament però em tocava, em donava aire i vida. Físicament i emocionalment suposava un indici d’obertura cap a un nou lloc entre conegut i desconegut. Tant com he pogut, en les meves visites a Duoda, he carregat dintre de la motxilla tots el exemplars que podia, perquè per a mi són un gran tresor ple de saviesa als que acudeixo de tant en tant perquè em nodreixin.
Recordo l’any passat, quan vaig anar a presentar-li a la Nuria Beitia la meva proposta del treball de creacions socials femenines. Les meves practiques vaig fer-les en un centre de salut familiar, on vaig estar present a les sessions de pre i post part, a més de compartir altres activitats. En aquestes sessions vaig estar-hi sense haver sigut mare. Recordo que la meva mestra, l’Àngels va demanar-me si ho tenia clar, perquè potser compartir aquests moments tan especials podien afectar-me. I li vaig dir que per a mi cap problema. Després d’acabar les practiques, vaig dir-li a la Nuria que volia fer el treball sobre una de les altres activitats (gimnàstica conscient) i que preferia no parlar sobre els efectes que havia tingut en el meu desig maternal.  Abans de marxar em va regalar el número 31 i llegir-lo em va ajudar a poder posar en joc el meu desig de ser mare i introduir-lo finalment en el meu treball final i en la meva vida.
Centrant-me en l’exemplar que ens ha portat aquí a la Daniela i  a mi. Dir-vos que l’any passat vaig estar present al seminari i en vaig fer una recensió , i ara que el torno a llegir, ja em sembla diferent, o soc jo que he canviat?!!.
Aquests seminaris representen per a mi un espai i un temps d’escolta de dones que donaran mesura als meus desitjos, dubtes i pulsions de vida. Pulsions de vida perquè són les sensacions que tinc quan hi assisteixo, perquè les vostres paraules m’arriben ben endins i surto transformada o almenys amb ganes de fer-ho. He de dir, que encara no m’he decidit a participar-hi preguntant i em vaig penedir molt de no haver-ho fet amb la Josefina Molina –directora de cinema -. Ja que havia fet l’assignatura de Teresa de Jesús i m’havia tocat molt. Potser que comenci a ser hora que em posi en joc jo també i perdi, o no millor dit, accepti la meva por a posar-me en joc.
La intervenció de la Josefina Molina em va espantar en un primer moment, només escoltava dades i no vaig parar atenció a la seva reivindicació del seu dret i llibertat a exercir una mirada pròpia sobre el món, més concentrada en el contingut que en la forma. En el torn de les preguntes, la seva mirada sobre el que li plantejaven em va semblar molt enriquidora i encertada. Situava les seves paraules en un simbòlic que m’era proper. Quan en relació al reconeixement que han fet d’ella i d’altres companyes les generacions més joves, assumeix la falta de reconeixement que ella va tenir cap a les que havien estat abans. A les que no es van apropar per motius ideològics o situacions vitals, però que havien estat l’inici d’una cosa molt important, com és que la dona introduís la seva mirada en un món que els permetria poder difondre una altre manera de mirar la realitat.
En la ponència de Elena Álvarez Gallego, on parla del feminisme de cada dona. Estic d’acord en que el ser dona és quelcom que, en relació, vaig re-el-laborant al llarg de la vida  i que acompanyo del meu pensar-me com a tal.
En relació a la reivindicació, penso que hi ha de ser i que la podem inventar des d’altres llocs. Des de la meva llibertat femenina, amb humor i amor. Posar en joc la nostra llibertat relacional en un espai compartit i no envaït pot deixar respirar i fer sorgir altres maneres de fer. Partir des d’un altre ritme, que doni temps a pensar el que anem fent. Perquè potser, deixar-se la pell, el desgast de la constant visibilització i activisme en les reivindicacions és el que esgota i acaba distorsionant el seu sentit. Acollir-la com diu –Erika Irusta Rodríguez- des dels diferents ritmes, temps i creativitats que posem en joc.
M’agrada la menció que fa  l’Elena –en el seu text del monogràfic “ el feminisme de les més joves- a les paraules de Maria Zambrano. Per a mi, venir als seminaris és un temps d’escolta que m’ajuda a pensar-me com a dona. Són un moments en el que tot es para i permeten intuir les clarianes del bosc de cada una de les dones de les que vinc a aprendre, aprendre a viure. Intuir i saber que s’estan parlant de coses que com a dones ens fan ser conscients de la nostra llibertat, creativitat i possibilitats.
Tornar a llegir l’exemplar m’ha fet veure que la meva mirada s’ha ampliat i que puc compartir la meva experiència amb noves paraules que em permeten dir-me. Aquest posar en paraules em fa sentir lliure, perquè em fa passar per un procés de reflexió de la meva experiència que em transforma per moments. Tenir l’oportunitat de compartir-ho en un dia com avui m’enfronta a les meves pors, la por a que els meus pensaments que poso en paraules no coincideixin amb el que visc i experimento. La por a no ser prudent quan afirmo, prudent de no precipitar-me. No donar temps a que allò que vull expressar parteixi de mi, ho pugui argumentar de forma senzilla i ordenada i sigui clara i precisa amb el que vull dir.
Tinc por perquè sempre m’he expressat de forma poc clara, sense cap ordre ni precisió i molts de cops m’he precipitat parlant des d’un neutre que no em deia i em dificultava la relació amb l’altre, perquè aquest/a no pot donar-me mesura si jo no em poso en joc. Una mesura a la que li dono molt de valor perquè em cura i em nodreix. Com diu Aura Tampoa- en el seu monogràfic “una elipse entre eros i escritura”, “em quedo amb els moments en els que sento que les dones amb les qui estic també s’han detingut en les nostres certeses”. I aquest reconeixement de les dones que m’han donat mesura en aquests darrers anys, ha fet que m’apropi a la meva mare, perquè reconeixent-les a elles, la reconec a ella que és la que em va donar l’inici. A vosaltres, us vaig autoritzar de seguida perquè el vostre simbòlic em donava claror però la feina la tenia en donar espai a la potencia de lo negatiu de la meva relació carnal i simbòlica amb la meva mare.” Mirar-l’ho cara a cara i restar aprop d’ell , com diu Luisa Muraro.
Vull aturar-me en les paraules d’Aura Tampoa, a qui em va costar entendre durant el seminari, moltes de les seves paraules creaven un simbòlic al que no sabia arribar. Ara que ho llegeixo amb més consciencia, veig que ella va saber donar-li les paraules justes a la seva experiència de ser dona. Ser dona es anar sent en relació i li permet una forma de vida més harmoniosa, coherent i justa d’acord amb el que ha viscut.
Estar a la casa on em vaig criar m’enfronta amb la meva relació amb el ser dona, totes les fronteres que es van aixecar després de la meva primera menstruació i totes les que he hagut de tombar i encara ho faig per tornar a ser conscient de que jo era lliure des de la meva dependència primera, la de la meva mare.
Per finalitzar, dir-vos que les paraules de Chiara Zamboni m’han encès la llum per mirar la meva feina diària d’una altre manera, treballo d’educadora social. Fer-me conscient que les relacions que estableixo són enriquidores si surto dels rols socials establerts i m’obro a un contacte autèntic que dona espai i temps a un altre tipus de relació que des de la confiança autoritza a que passin coses i s’interpel·lin diferents ritmes i temps. En la meva feina acompanyo a dones i homes, en el seu procés de vida independent. Aquest fet, en ocasions, és una lluita pel seu reconeixement de persones amb uns drets i desitjos i un tancar portes a que els hi diguin qui són,alguns d’ells estan incapacitats. Algunes vegades es tancar-li les portes a qui els va donar la vida i la confiança per donar aquesta passa en nom d’una autosuficiència i independència que els acaba invalidant afectivament. Penso que tinc molta feina en re-pensar i posar a treballar tots aquests negatius però les vostres paraules i la vostra presència em donen la força i la mesura per continuar.
Per acabar, voldria mencionar les paraules de Chiara Zamboni en referència a l’obediència interior de Maria Zambrano i la llibertat que aporta la seva pràctica. I aquesta és possible si s’està atenta a la presència real dels cossos amb els que em relaciono i com diu María Milagros, aquest estar atenta té a veure amb el ser dona. I aquí estic, mirant-vos, escoltant-vos i confiant en el vostre ser dones.
Moltres gràcies a totes i a la meva mare per donar-me la vida.
Catalina Ramón LLadó

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada