Compartim les paraules de la Catalina Ramón LLadó, una de les nostres convidades a presentar la Revista Duoda Nº 43 i Nº 44.
En primer lloc agrair a la Remei per haver confiat en mi i en les meves
paraules per participar en la presentació
d’aquest nou exemplar de la revista de Duoda nº 44, encara que parlare
del 43.
La meva relació amb la revista data d’alguns anys enrere, quan a la
Universitat en vaig sentir a parlar. Gràcies a les lectures que em van proposar
algunes de les meves mestres, vaig poder ampliar els meus coneixements, però el
que em va cridar l’atenció d’aquells escrits, era el llenguatge que utilitzaven
les dones que hi escrivien. Moltes de les paraules no les acabava d’entendre
perquè estaven situades en un pla diferent a com els havia entès fins llavors.
Era un llenguatge que no m’era estrany del tot, abans m’havia apropat a Maria
Zambrano i ja m’havia passat el mateix. No ho acaba d’entendre lògicament però
em tocava, em donava aire i vida. Físicament i emocionalment suposava un indici
d’obertura cap a un nou lloc entre conegut i desconegut. Tant com he pogut, en
les meves visites a Duoda, he carregat dintre de la motxilla tots el exemplars
que podia, perquè per a mi són un gran tresor ple de saviesa als que acudeixo
de tant en tant perquè em nodreixin.
Recordo l’any passat, quan vaig anar a presentar-li a la Nuria Beitia la
meva proposta del treball de creacions socials femenines. Les meves practiques
vaig fer-les en un centre de salut familiar, on vaig estar present a les
sessions de pre i post part, a més de compartir altres activitats. En aquestes
sessions vaig estar-hi sense haver sigut mare. Recordo que la meva mestra,
l’Àngels va demanar-me si ho tenia clar, perquè potser compartir aquests
moments tan especials podien afectar-me. I li vaig dir que per a mi cap
problema. Després d’acabar les practiques, vaig dir-li a la Nuria que volia fer
el treball sobre una de les altres activitats (gimnàstica conscient) i que preferia
no parlar sobre els efectes que havia tingut en el meu desig maternal. Abans de marxar em va regalar el número 31 i
llegir-lo em va ajudar a poder posar en joc el meu desig de ser mare i
introduir-lo finalment en el meu treball final i en la meva vida.
Centrant-me en l’exemplar que ens ha portat aquí a la Daniela i a mi. Dir-vos que l’any passat vaig estar
present al seminari i en vaig fer una recensió , i ara que el torno a llegir,
ja em sembla diferent, o soc jo que he canviat?!!.
Aquests seminaris representen per a mi un espai i un temps d’escolta de
dones que donaran mesura als meus desitjos, dubtes i pulsions de vida. Pulsions
de vida perquè són les sensacions que tinc quan hi assisteixo, perquè les
vostres paraules m’arriben ben endins i surto transformada o almenys amb ganes
de fer-ho. He de dir, que encara no m’he decidit a participar-hi preguntant i
em vaig penedir molt de no haver-ho fet amb la Josefina Molina –directora de
cinema -. Ja que havia fet l’assignatura de Teresa de Jesús i m’havia tocat
molt. Potser que comenci a ser hora que em posi en joc jo també i perdi, o no
millor dit, accepti la meva por a posar-me en joc.
La intervenció de la Josefina Molina em va espantar en un primer moment,
només escoltava dades i no vaig parar atenció a la seva reivindicació del seu
dret i llibertat a exercir una mirada pròpia sobre el món, més concentrada en
el contingut que en la forma. En el torn de les preguntes, la seva mirada sobre
el que li plantejaven em va semblar molt enriquidora i encertada. Situava les
seves paraules en un simbòlic que m’era proper. Quan en relació al
reconeixement que han fet d’ella i d’altres companyes les generacions més
joves, assumeix la falta de reconeixement que ella va tenir cap a les que
havien estat abans. A les que no es van apropar per motius ideològics o
situacions vitals, però que havien estat l’inici d’una cosa molt important, com
és que la dona introduís la seva mirada en un món que els permetria poder
difondre una altre manera de mirar la realitat.
En la ponència de Elena Álvarez Gallego, on parla del feminisme de cada
dona. Estic d’acord en que el ser dona és quelcom que, en relació, vaig
re-el-laborant al llarg de la vida i que
acompanyo del meu pensar-me com a tal.
En relació a la reivindicació, penso que hi ha de ser i que la podem
inventar des d’altres llocs. Des de la meva llibertat femenina, amb humor i
amor. Posar en joc la nostra llibertat relacional en un espai compartit i no
envaït pot deixar respirar i fer sorgir altres maneres de fer. Partir des d’un
altre ritme, que doni temps a pensar el que anem fent. Perquè potser, deixar-se
la pell, el desgast de la constant visibilització i activisme en les
reivindicacions és el que esgota i acaba distorsionant el seu sentit.
Acollir-la com diu –Erika Irusta Rodríguez- des dels diferents ritmes, temps i
creativitats que posem en joc.
M’agrada la menció que fa l’Elena –en
el seu text del monogràfic “ el feminisme de les més joves- a les paraules de
Maria Zambrano. Per a mi, venir als seminaris és un temps d’escolta que m’ajuda
a pensar-me com a dona. Són un moments en el que tot es para i permeten intuir
les clarianes del bosc de cada una de les dones de les que vinc a aprendre,
aprendre a viure. Intuir i saber que s’estan parlant de coses que com a dones
ens fan ser conscients de la nostra llibertat, creativitat i possibilitats.
Tornar a llegir l’exemplar m’ha fet veure
que la meva mirada s’ha ampliat i que puc compartir la meva experiència amb
noves paraules que em permeten dir-me. Aquest posar en paraules em fa sentir
lliure, perquè em fa passar per un procés de reflexió de la meva experiència
que em transforma per moments. Tenir l’oportunitat de compartir-ho en un dia
com avui m’enfronta a les meves pors, la por a que els meus pensaments que poso
en paraules no coincideixin amb el que visc i experimento. La por a no ser
prudent quan afirmo, prudent de no precipitar-me. No donar temps a que allò que
vull expressar parteixi de mi, ho pugui argumentar de forma senzilla i ordenada
i sigui clara i precisa amb el que vull dir.
Tinc por perquè sempre m’he expressat de forma poc
clara, sense cap ordre ni precisió i molts de cops m’he precipitat parlant des
d’un neutre que no em deia i em dificultava la relació amb l’altre, perquè
aquest/a no pot donar-me mesura si jo no em poso en joc. Una mesura a la que li dono molt de valor perquè
em cura i em nodreix. Com diu Aura Tampoa- en el seu monogràfic “una elipse
entre eros i escritura”, “em quedo amb els moments en els que sento que les
dones amb les qui estic també s’han detingut en les nostres certeses”. I aquest
reconeixement de les dones que m’han donat mesura en aquests darrers anys, ha
fet que m’apropi a la meva mare, perquè reconeixent-les a elles, la reconec a
ella que és la que em va donar l’inici. A vosaltres, us vaig autoritzar de
seguida perquè el vostre simbòlic em donava claror però la feina la tenia en
donar espai a la potencia de lo negatiu de la meva relació carnal i simbòlica
amb la meva mare.” Mirar-l’ho cara a cara i restar aprop d’ell , com diu Luisa
Muraro.
Vull aturar-me en les paraules d’Aura Tampoa, a qui em va costar entendre
durant el seminari, moltes de les seves paraules creaven un simbòlic al que no
sabia arribar. Ara que ho llegeixo amb més consciencia, veig que ella va saber
donar-li les paraules justes a la seva experiència de ser dona. Ser dona es anar
sent en relació i li permet una forma de vida més harmoniosa, coherent i justa
d’acord amb el que ha viscut.
Estar a la casa on em vaig criar
m’enfronta amb la meva relació amb el ser dona, totes les fronteres que es van
aixecar després de la meva primera menstruació i totes les que he hagut de tombar
i encara ho faig per tornar a ser conscient de que jo era lliure des de la meva
dependència primera, la de la meva mare.
Per finalitzar, dir-vos que les paraules
de Chiara Zamboni m’han encès la llum per mirar la meva feina diària d’una
altre manera, treballo d’educadora social. Fer-me conscient que les relacions
que estableixo són enriquidores si surto dels rols socials establerts i m’obro
a un contacte autèntic que dona espai i temps a un altre tipus de relació que
des de la confiança autoritza a que passin coses i s’interpel·lin diferents
ritmes i temps. En la meva feina acompanyo a dones i homes, en el seu procés de
vida independent. Aquest fet, en ocasions, és una lluita pel seu reconeixement
de persones amb uns drets i desitjos i un tancar portes a que els hi diguin qui
són,alguns d’ells estan incapacitats. Algunes vegades es tancar-li les portes a
qui els va donar la vida i la confiança per donar aquesta passa en nom d’una
autosuficiència i independència que els acaba invalidant afectivament. Penso
que tinc molta feina en re-pensar i posar a treballar tots aquests negatius
però les vostres paraules i la vostra presència em donen la força i la mesura
per continuar.
Per acabar, voldria mencionar les paraules
de Chiara Zamboni en referència a l’obediència interior de Maria Zambrano i la
llibertat que aporta la seva pràctica. I aquesta és possible si s’està atenta a
la presència real dels cossos amb els que em relaciono i com diu María
Milagros, aquest estar atenta té a veure amb el ser dona. I aquí estic,
mirant-vos, escoltant-vos i confiant en el vostre ser dones.
Moltres gràcies a totes i a la meva mare per donar-me la vida.
Catalina Ramón LLadó
Catalina Ramón LLadó
