L'observadora
*Clara Trepat (Alumna del máster)
Abans de començar a estudiar
al Màster de la Diferència Sexual de Duoda jo era una observadora, de la vida
de les dones, de la literatura de dones, de les obres de les dones, però crec que
no m'implicava directament. La meva observació radicava en la lectura, els
llibres eren l'eina de contacte i em vaig adonar que la meva vida sempre havia
estat així: observava, aprenia de l'experiència pròpia i la d'altres dones però
no actuava, simplement mirava. Creia en aquesta lluita de les dones per crear
un món millor, on estiguéssim realment representades, però no participava en
grups de dones, no m'implicava, tenia les meves pròpies opinions però no gaires
oportunitats per explicar-me, em semblava que no podia compartir-les amb altres
dones.
A nivell particular sí que
expressava les meves opinions però era en un grup reduït i personal, de tu a
tu. No sentia que hi hagués una vida en relació, entre dones, a la meva vida.
Em sentia com aïllada d'aquest món on les dones actuen alienes a si mateixes,
com jo. Aïllada de la veritable vida de ser dona anava seguint els
esdeveniments de la meva existència sense una actuació directa per part meva,
com si no decidís jo mateixa, com si el curs vital em guiés sense voluntat
pròpia. Encara ara hi ha molts moments que em sento així, és com si tingués por
de decidir l'aventura de viure, perquè quan ho vaig intentar, una mena de
catàstrofe sorgia de dins meu, entre el meu jo femení que lluitava contra mi
mateixa, i els altres.
Així doncs, la meva pròpia
individualitat em dominava i només aconseguia extrapolar-la quan escrivia sobre
la meva experiència de dona, i encara pateixo per discernir en què m'implico i
en què no dec, perquè em semblava que m'exposava massa a unes opinions externes
que creia que em farien mal, suposo perquè aquesta experiència ja l'havia
viscuda. Malgrat tot en acabar el màster ja no sento aquesta por, encara que
segueix havent-hi un recel a implicar-me en un món on no es valora l'opinió de
les dones.
¿I per què encara em sento,
en certs moments, com un aglomerat de passions reprimides que m'impedeixen
sortir d'aquest monstre interior que m'avisa, sempre, que no surti a
l'exterior, que a ningú li interessa, que ningú escolta, que ningú vol saber
els propòsits d'una dona que lluita per ser ella mateixa?
Em preguntava si ho havia entès prou bé, si
era capaç de respondre a un nou repte, a una nova visió de mi mateixa que
m'interpel·lava en els estudis de la diferència sexual. I, entre d'altres coses,
m'he adonat que em desautoritzava jo mateixa en molts moments malgrat
l'experiència entre dones en què participo actualment.
Sortir de mi mateixa ha estat
implicar-me, mostrar-me, sentir-me valorada per iguals i arribar a una zona
zero de retrobament amb aquella nena que vaig ser, amb aquesta dona que sóc
ara, que havia amagat en els plecs de la meva existència. Estic contenta amb
aquests nous estudis perquè no solament m'han ajudat a entendre que no només hi
ha una lluita de les dones per la seva llibertat, per la seva visibilitat, pel
seu reconeixement històric o social, sinó perquè és un reconeixement del meu jo
més íntim i personal, on hi havia habitat com una ermitana en un abisme
espiritual, on el centre sóc jo mateixa i totes les meves antecessores en les
quals m'he reconegut, mitjançant les genealogies femenines que han existit i
que encara existeixen, i de les quals he après més i millor sobre mi mateixa.
Clara Trepat.
Fotografía: Sophie Kasser performance ¿Dónde estoy cuando soy dos? (fotografía Archivo Duoda)
Barcelona, Octubre 2013
