Monogràfic: la política de les noves mares
*Isabel Ribera
La Bonne, Barcelona
4 de desembre de 2013
Vull començar pels
agraïments: a la Remei Arnaus i a l’equip`de Duoda per proposar-me participar a
aquesta presentació; a les autores d’aquest número 45, a les meves professores
del màster i a les dones i homes que sou ací avui.
Quan vaig començar
a escriure el text de la presentació el vaig titular “Ressonàncies”. Em
ressonaven paraules com: “Resquicio
al ruido”, “Entrelíneas”, “Corte” o “Incís”. Paraules recollides al Projecte d’artista de la Mar
Arza i a la ressenya que
Milagros Rivera fa de l’exposició “Llibre
de revelacions” al Molí Paperer de Capellades (curadores de l’exposició
Assumpta Bassa Vila i Joana Massó Illamola)
Presentar aquest
número 45 de Duoda desperta moltes emocions en mi. Ressonàncies de les
experiències, les paraules, el pensament d’altres dones. Ressonàncies de la
meva pròpia experiència.
I
Els números de
Dudoa que surten a la tardor sempre recullen com a monogràfic els debats, les
ponències del Seminari de Primavera. Jo he assistit a molts dels Seminaris de
Primavera organitzats per Duoda. Però justament aquesta primavera, que el tema monogràfic era “La política de les noves mares”, vaig escoltar
les presentacions d’Ivette Roche Andreu
(La vida en danza) i de Carme Vidal Estruel (En la revuelta de la maternidad) i la
performance de Sophie Kasser (¿Dónde estoy cuando soy dos?) d’una
manera molt especial: acompanyada per la meva filla de 23 anys. Quan la Remei
em va oferir presentar el número, aquesta va ser la primera imatge que em va
venir al cap.
Conec el centre Duoda. Recerca de dones des de finals
dels anys 80. Algunes amigues molt estimades –Elena Grau, Violeta Ibáñez, Anna
Bosch- anaven fent cursos o assignatures del màster. Les mirava amb una certa
enveja però aquesta era una possibilitat que jo no contemplava. Per aquells
anys va néixer la meva filla –era l’any 90, i estava a punt, també, el naixement
de la Revista Duoda-. Va ser un temps amb moltes llums i moltes ombres, i el
meu espai de relació, de política, era la revista En Pie de Paz i el grup Giulia Adinolfi, -format per les
dones de Barcelona de la revista-. I feia política primera al meu institut.
Sempre a prop de
Duoda, però a una certa distància. Així era també amb el conjunt del moviment
feminista. Amb les dones de la revista En Pie de Paz fèiem grups
d’autoconsciència sense nombrar-los així; posàvem la relació en el centre de
les nostres vides, en especial la relació entre dones amb una –diguem-ne- gran
naturalitat. Treballàvem en un grup mixt perquè valoràvem, també amb
naturalitat, que el món estava format
per dones i homes i nosaltres volíem tenir existència pròpia però no volíem
deixar de relacionar-nos, de contractar amb ells...
Les dones del grup
Giulia Adinolfi llegíem tot el que ens arribava de les feministes italianes: –Claudia
Mancina, María Luisa Boccia, Lívia Turco- dones impulsores de la Carta
Itinerant “Las mujeres cambian los
tiempos”; -Luisa Muraro, Lia Cigarini i tantes altres-
pensadores de la diferència sexual; llegíem
a Milagros Rivera i a altres dones que, contínuament, ens donaven les paraules
per dir la nostra experiència, la nostra pràctica política. L’any 2002 varem
publicar un article col·lectiu al
monogràfic “La pràctica de la pau”
del número 23 de Duoda. Es deia Mujeres
En Pie de Paz: transformar la extrañeza en un saber”.
A partir de l’any
2008, que vaig fer una assignatura online amb l’Asun López Carretero -”Desig, experiència i autoritat femenina en
educació”-, el meu apropament a la revista Duoda i el seguiment de tot el
que es “cou” a la cuina de DUODA han anat augmentant progressivament.
Un conjunt de desitjos
i de mediacions no fallides durant els últims anys m’han portat a una experiència
creativa amb l’escriptura i a relacionar-me amb el estudi d’una manera com no
havia fet mai. M’han portat avui ací. El desig de fer l’assignatura “La
relació educativa: del saber de l’experiència femenina a l’experiència de
saber” -que impartien en aquell moment Remei Arnaus i Núria Pérez de
Lara-, i la mediació de la Núria Beitia suggerint-me la possibilitat de fer un
mòdul sencer –i no només aquesta assignatura- em va portar a fer, també de
manera presencial, “El orden
simbólico de la madre” amb la
Caroline Wilson. Vaig tenir la sort que el grup d’unes 22 dones i un home
d’aquell curs 2010-2011 va ser un estímul i em va aportar molts sabers:
circulava autoritat femenina i em va impactar la força de les dones joves...
A partir d’aquell
moment, vaig llegir o rellegir articles de molts números anteriors de Duoda. Anava
de l’11 al 29, del 7 o el 8 al 23. Vaig descobrir que al mateix número 23 de
Duoda, del qual us parlava abans, ja hi era la Mar Arza -dona artista que ha
desenvolupat un projecte preciós al meu institut-; vaig llegir per primera
vegada un article de Núria Pérez de Lara que recrea el pensament de María
Zambrano; vaig descobrir que també hi ha un article de María Zambrano, autora a la
qual hem llegit després, durant anys, amb les dones del grup Giulia Adinolfi;
vaig rellegir l’article de l’Ina Praetorius ”La filosofía de la competencia del estar ahí”. I sempre és la mateixa operació amb molts dels números de la revista: descobrir,
rellegir, trobar-li nous sentits a cada article, antic o nou, publicat a Duoda.
I continuo fent el
màster cada curs, mòdul a mòdul. Vaig passar del presencial a l’online en un
trànsit primer dificultós –soc de la generació que soc- però després joiós. I
quan el curs passat arribo a fer l’assignatura “Sexuar la política” amb Milagros
Rivera-Garretas, me’n adono que no arribo tard, arribo al temps que a mi em
convé, al temps que concorda amb el meu desig. I descobreixo que l’arxiu d’articles publicats per Duoda és una
font inesgotable de paraules, de pensament que ressona nou. I sobre tot, constato,
una vegada més, que només podem escoltar quan “podem” quan hi ha obertura, quan
podem “Tornar a començar”,
II
Anna Maria Piussi escriu un article en aquest número 45 amb el
títol: “Volver a empezar: Entre la vida, la política y la educación: prácticas
de libertad y conflictos fecundos”[1]
que parteix del reconeixement a les dones amb les quals està en relació
política i de pensament. Dones a les quals jo també agraeixo la seva reflexió
sobre “ser inici” (Hanna Arendt, Maria Zambrano, Diana Sartori, Milagros Rivera
i tantes altres...)
Aquesta idea d’inici, de que “Tornar
a començar significa exposar-se en primera persona amb altres”, em connecta
amb el meu desig de posar paraules a la meva pràctica educativa i em permet
col·locar-me “a l’inci” cada dia quan arribo a l’aula. Aquesta idea d’inici la
poso en relació amb tot el que aquesta primavera vaig escoltar i ara he llegit
sobre la política de les noves mares.
Ja he dit
abans que l’experiència de sentir la
Ivette i la Carme i de sentir i veure la Sophie al costat de la meva filla va
tenir una força simbòlica difícil de comunicar. Va ser un regal. Jo havia
reflexionat i havia parlat molt sobre la meva maternitat -immensa, com la de
totes-. Maternitat que havia estat precedida per una gran dificultat de
reconèixer el do de la meva mare concreta, i que vaig sostenir, amb altres, amb
molt de goig i amb bastant angoixa.
Ara, sense
pretendre explicar a totes les dones de la meva generació, -ni a totes les
dones joves- voldria plantejar alguns dels trets que compartien moltes de
nosaltres fa 20, 30 o més anys.... i posar-los en relació amb el que escolto i
llegeixo en les ponències d’Ivette, Carme i Sophie.
La major part de
les dones de la meva generació varem tenir una gran dificultat de reconèixer la nostra mare concreta, de reconèixer-la
com a donant i nutrient de la nostra vida. I encara molt menys com a referent.
Ens ha costat molts anys, a unes més que a unes altres, entendre que les nostres
mares sí ens estimàvem i que el que intentaven era protegir-nos. Aquesta
dificultat ha significat dolor, cansament i moltes limitacions per connectar
amb la nostra pròpia força. El que jo veig és que les dones joves reconeixen amb molta naturalitat, amb
rotunditat, les seves mares, les seves avies, la seva genealogia femenina.
La major part de
les dones de la meva generació ens varem rebel·lar
contra la “maternitat com a destí de dona”. Aquest fet ha tingut
unes conseqüències per a cadascuna de nosaltres (des de ser mares joves i
sentir-nos atrapades, ser mares quan ja érem grans, descartar totalment la
maternitat, o arribar tard a la maternitat en aquest entestament de rebel·lió i
de desig d’existència pròpia). Les dones que avui ens presenten els seus textos
accepten la possibilitat de ser dos que
senyala el seu cos de dona i es
pregunten sobre la maternitat, abans i durant la criança amb molta llibertat,
incloent-hi el negatiu.
La major part de
les dones de la meva generació varem
convertir el treball (remunerat) en clau
de la nostra independència i del nostre projecte de vida, de realització....
El que jo observo
és que les dones joves -que viuen el fet que el treball remunerat forma part de
qualsevol biografia femenina i han vist la lluita de les seves mares-, tenen
una relació amb el treball molt més mediada pel desig i per una interpel·lació continua de com
volen viure en aquest món nostre, en crisi. Es poden representar a sí mateixes
fent invencions creatives sobre la gestió del temps, els diners, el menjar, la
roba, el consum en general i les mil maneres de compartir...
Les dones de la
meva generació estàvem sempre alertes amb
els homes amb els que compartíem casa, fills o filles, etc... En general, anàvem
“a la grenya”. La falta de confiança ens feia persistir en conflictes poc
fecunds. I ens ha costat molt d’esforç col·locar-nos en un altre lloc. Les dones joves que expliciten que
conviuen amb els pares de les seves filles o els seus fills, aborden els conflictes amb una col·locació
pròpia. Sembla ser que són molt capaces de plantejar “conflictes fecunds”
també amb els seus companys.
El que jo veig en
les dones joves és que aborden el desig de maternitat (o no) i de realització
professional i de relació amb el treball, acceptant
el vincle i fent innovacions simbòliques. Aquest és un signe de la política
de les noves mares.
El “més” d’Ivette,
Carme i Sophie és que posen en paraules moltes de les pràctiques que jo he vist
en altres dones joves. Aquestes paraules i aquestes pràctiques fan simbòlic,
aporten llum, obertura, a les dones joves, però també a mi, a les seves pròpies
mares, a les dones madures. Em permeten resignificar la meva pròpia maternitat,
el do de les mares concretes de la meva generació i les llums i les ombres de
les seves pràctiques que, encara que guiades per l’amor i el desig de
protecció, eren moltes vegades temoroses de la llibertat femenina i ens van
provocar molt de dolor, molt de rebuig i molta dificultat per rebre la força de
la nostra genealogia materna.
Per acabar, després
de la reflexió que m’ha suggerit aquesta presentació, vull afirmar: quanta llibertat femenina varem saber posar
en joc les dones de la meva generació per tal que la generació de les
nostres filles es pugui plantejar la maternitat, la seva manera de ser dona, la
seva relació amb el treball, amb els homes...; el seu projecte de vida, com ho fan aquestes
tres dones que ens regalen els seus escrits en aquest número 45 de la revista
Duoda!!!!!
[1]Anna Maria Piussi. Volver a
empezar: Entre la vida, la política y la educación: prácticas de libertad y
conflictos fecundos”. , “DUODA. Revista de estudios feministas” 245 (2013) pág.
24
*Amiga i alumna del Centre de Recerca de Dones Duoda.
