Apúntate al curso "La diferencia sexual como pensamiento y política"

La diferencia sexual como pensamiento y política

Dra. Caroline Wilson, Duoda (Universidad de Barcelona)

En el aire hoy hay algo que pide nombrar la experiencia de las mujeres, para dar vida nueva a una cultura, la cultura moderna masculina, que ha llegado al final de una crisis larga. Esta asignatura/curso online ofrece una síntesis atractiva, rigorosa y sencilla de la esencia y del uso que podemos encontrar hoy para el pensamiento y la política que se ha desarrollado en el mundo occidental a través del deseo de muchas mujeres de traer al mundo tanto el sentido libre de la diferencia sexual como también de traer la libertad femenina al mundo común de mujeres y hombres.

·         Precio: 150 Euros, abierto a todas y a todos. Curso de extensión universitaria. 4 créditos ECTS. Online.

·         Del 21 de octubre 2013 al 21 diciembre 2013. Idioma: Inglés (Saber leer inglés es esencial. Se puede responder en inglés, castellano, catalán o francés).

Sexual Difference as Thought and Politics/La diferencia sexual como pensamiento y política

Programa

1: Introducción. La historia, ideas y limitaciones del proyecto feminista de la Ilustración, un legado genealógico que, sin embargo, puede necesitar transcenderse.

2: Luce Irigaray. Una invitación y un desafío. Las ideas principales de la obra inicial de Irigaray y su impacto y significado.

3: Diótima y La librería de mujeres de Milán. El nacer de una política arraigada en el pensamiento y práctica de la diferencia sexual. Una historia y el análisis de sus primeras exploraciones y figuras políticas.

4: El desarrollo de esta política y pensamiento. La genealogía. La autoridad femenina como práctica política. El partir de sí. La política del deseo.

5: El orden simbólico de la madre. La política del simbólico.

6: El trabajo sobre el negativo.

7: La trascendencia y la libertad.

Para más información y matricula: duoda2@ub.edu

Sobre la nostra Revista Duoda Nº 43

Compartim les paraules de la Catalina Ramón LLadó,  una de les nostres convidades a presentar la Revista Duoda Nº 43 i Nº 44.

En primer lloc agrair a la Remei per haver confiat en mi i en les meves paraules per participar en la presentació  d’aquest nou exemplar de la revista de Duoda nº 44, encara que parlare del 43.

La meva relació amb la revista data d’alguns anys enrere, quan a la Universitat en vaig sentir a parlar. Gràcies a les lectures que em van proposar algunes de les meves mestres, vaig poder ampliar els meus coneixements, però el que em va cridar l’atenció d’aquells escrits, era el llenguatge que utilitzaven les dones que hi escrivien. Moltes de les paraules no les acabava d’entendre perquè estaven situades en un pla diferent a com els havia entès fins llavors. Era un llenguatge que no m’era estrany del tot, abans m’havia apropat a Maria Zambrano i ja m’havia passat el mateix. No ho acaba d’entendre lògicament però em tocava, em donava aire i vida. Físicament i emocionalment suposava un indici d’obertura cap a un nou lloc entre conegut i desconegut. Tant com he pogut, en les meves visites a Duoda, he carregat dintre de la motxilla tots el exemplars que podia, perquè per a mi són un gran tresor ple de saviesa als que acudeixo de tant en tant perquè em nodreixin.

Recordo l’any passat, quan vaig anar a presentar-li a la Nuria Beitia la meva proposta del treball de creacions socials femenines. Les meves practiques vaig fer-les en un centre de salut familiar, on vaig estar present a les sessions de pre i post part, a més de compartir altres activitats. En aquestes sessions vaig estar-hi sense haver sigut mare. Recordo que la meva mestra, l’Àngels va demanar-me si ho tenia clar, perquè potser compartir aquests moments tan especials podien afectar-me. I li vaig dir que per a mi cap problema. Després d’acabar les practiques, vaig dir-li a la Nuria que volia fer el treball sobre una de les altres activitats (gimnàstica conscient) i que preferia no parlar sobre els efectes que havia tingut en el meu desig maternal.  Abans de marxar em va regalar el número 31 i llegir-lo em va ajudar a poder posar en joc el meu desig de ser mare i introduir-lo finalment en el meu treball final i en la meva vida.

Centrant-me en l’exemplar que ens ha portat aquí a la Daniela i  a mi. Dir-vos que l’any passat vaig estar present al seminari i en vaig fer una recensió , i ara que el torno a llegir, ja em sembla diferent, o soc jo que he canviat?!!.

Aquests seminaris representen per a mi un espai i un temps d’escolta de dones que donaran mesura als meus desitjos, dubtes i pulsions de vida. Pulsions de vida perquè són les sensacions que tinc quan hi assisteixo, perquè les vostres paraules m’arriben ben endins i surto transformada o almenys amb ganes de fer-ho. He de dir, que encara no m’he decidit a participar-hi preguntant i em vaig penedir molt de no haver-ho fet amb la Josefina Molina –directora de cinema -. Ja que havia fet l’assignatura de Teresa de Jesús i m’havia tocat molt. Potser que comenci a ser hora que em posi en joc jo també i perdi, o no millor dit, accepti la meva por a posar-me en joc.

La intervenció de la Josefina Molina em va espantar en un primer moment, només escoltava dades i no vaig parar atenció a la seva reivindicació del seu dret i llibertat a exercir una mirada pròpia sobre el món, més concentrada en el contingut que en la forma. En el torn de les preguntes, la seva mirada sobre el que li plantejaven em va semblar molt enriquidora i encertada. Situava les seves paraules en un simbòlic que m’era proper. Quan en relació al reconeixement que han fet d’ella i d’altres companyes les generacions més joves, assumeix la falta de reconeixement que ella va tenir cap a les que havien estat abans. A les que no es van apropar per motius ideològics o situacions vitals, però que havien estat l’inici d’una cosa molt important, com és que la dona introduís la seva mirada en un món que els permetria poder difondre una altre manera de mirar la realitat.

En la ponència de Elena Álvarez Gallego, on parla del feminisme de cada dona. Estic d’acord en que el ser dona és quelcom que, en relació, vaig re-el-laborant al llarg de la vida  i que acompanyo del meu pensar-me com a tal.

En relació a la reivindicació, penso que hi ha de ser i que la podem inventar des d’altres llocs. Des de la meva llibertat femenina, amb humor i amor. Posar en joc la nostra llibertat relacional en un espai compartit i no envaït pot deixar respirar i fer sorgir altres maneres de fer. Partir des d’un altre ritme, que doni temps a pensar el que anem fent. Perquè potser, deixar-se la pell, el desgast de la constant visibilització i activisme en les reivindicacions és el que esgota i acaba distorsionant el seu sentit. Acollir-la com diu –Erika Irusta Rodríguez- des dels diferents ritmes, temps i creativitats que posem en joc.

M’agrada la menció que fa  l’Elena –en el seu text del monogràfic “ el feminisme de les més joves- a les paraules de Maria Zambrano. Per a mi, venir als seminaris és un temps d’escolta que m’ajuda a pensar-me com a dona. Són un moments en el que tot es para i permeten intuir les clarianes del bosc de cada una de les dones de les que vinc a aprendre, aprendre a viure. Intuir i saber que s’estan parlant de coses que com a dones ens fan ser conscients de la nostra llibertat, creativitat i possibilitats.

Tornar a llegir l’exemplar m’ha fet veure que la meva mirada s’ha ampliat i que puc compartir la meva experiència amb noves paraules que em permeten dir-me. Aquest posar en paraules em fa sentir lliure, perquè em fa passar per un procés de reflexió de la meva experiència que em transforma per moments. Tenir l’oportunitat de compartir-ho en un dia com avui m’enfronta a les meves pors, la por a que els meus pensaments que poso en paraules no coincideixin amb el que visc i experimento. La por a no ser prudent quan afirmo, prudent de no precipitar-me. No donar temps a que allò que vull expressar parteixi de mi, ho pugui argumentar de forma senzilla i ordenada i sigui clara i precisa amb el que vull dir.

Tinc por perquè sempre m’he expressat de forma poc clara, sense cap ordre ni precisió i molts de cops m’he precipitat parlant des d’un neutre que no em deia i em dificultava la relació amb l’altre, perquè aquest/a no pot donar-me mesura si jo no em poso en joc. Una mesura a la que li dono molt de valor perquè em cura i em nodreix. Com diu Aura Tampoa- en el seu monogràfic “una elipse entre eros i escritura”, “em quedo amb els moments en els que sento que les dones amb les qui estic també s’han detingut en les nostres certeses”. I aquest reconeixement de les dones que m’han donat mesura en aquests darrers anys, ha fet que m’apropi a la meva mare, perquè reconeixent-les a elles, la reconec a ella que és la que em va donar l’inici. A vosaltres, us vaig autoritzar de seguida perquè el vostre simbòlic em donava claror però la feina la tenia en donar espai a la potencia de lo negatiu de la meva relació carnal i simbòlica amb la meva mare.” Mirar-l’ho cara a cara i restar aprop d’ell , com diu Luisa Muraro.

Vull aturar-me en les paraules d’Aura Tampoa, a qui em va costar entendre durant el seminari, moltes de les seves paraules creaven un simbòlic al que no sabia arribar. Ara que ho llegeixo amb més consciencia, veig que ella va saber donar-li les paraules justes a la seva experiència de ser dona. Ser dona es anar sent en relació i li permet una forma de vida més harmoniosa, coherent i justa d’acord amb el que ha viscut.

Les paraules d’aquestes dones em donen mesura, i em fan perdre fronteres. Perdre el límit de “L’U” i de la individualitat i acceptar l’alteritat com a instant simbòlic per a estimar. També m’ajuden a que composi genealogia femenina i paterna i que a més, ho pugui fer amb la meva mare i el meu pare, com ho hem fet aquest cap de setmana mentre pensava amb el que us volia contar.

Estar a la casa on em vaig criar m’enfronta amb la meva relació amb el ser dona, totes les fronteres que es van aixecar després de la meva primera menstruació i totes les que he hagut de tombar i encara ho faig per tornar a ser conscient de que jo era lliure des de la meva dependència primera, la de la meva mare.

Per finalitzar, dir-vos que les paraules de Chiara Zamboni m’han encès la llum per mirar la meva feina diària d’una altre manera, treballo d’educadora social. Fer-me conscient que les relacions que estableixo són enriquidores si surto dels rols socials establerts i m’obro a un contacte autèntic que dona espai i temps a un altre tipus de relació que des de la confiança autoritza a que passin coses i s’interpel·lin diferents ritmes i temps. En la meva feina acompanyo a dones i homes, en el seu procés de vida independent. Aquest fet, en ocasions, és una lluita pel seu reconeixement de persones amb uns drets i desitjos i un tancar portes a que els hi diguin qui són,alguns d’ells estan incapacitats. Algunes vegades es tancar-li les portes a qui els va donar la vida i la confiança per donar aquesta passa en nom d’una autosuficiència i independència que els acaba invalidant afectivament. Penso que tinc molta feina en re-pensar i posar a treballar tots aquests negatius però les vostres paraules i la vostra presència em donen la força i la mesura per continuar.

Per acabar, voldria mencionar les paraules de Chiara Zamboni en referència a l’obediència interior de Maria Zambrano i la llibertat que aporta la seva pràctica. I aquesta és possible si s’està atenta a la presència real dels cossos amb els que em relaciono i com diu María Milagros, aquest estar atenta té a veure amb el ser dona. I aquí estic, mirant-vos, escoltant-vos i confiant en el vostre ser dones.

Moltres gràcies a totes i a la meva mare per donar-me la vida.
Catalina Ramón LLadó

XXIV Seminari de Duoda La Política de les noves Mares

El XXIV Seminari de Duoda La Política de les noves Mares (dissabte 11 maig 2013) té la intenció de donar continuïtat al Seminari de 2012 El feminisme de les més joves. El protagonitzaran dones, magistrae de Duoda, d’entre 35 i 45 anys, que són mares. El seu sentit serà explorar en l’experiència del “doble sí” de les dones d’avui a la maternitat i a la feina, en un doble sí entès com la conjugació simutània per cada dona, de dos infinits: l’entrega completa a la maternitat i l’entrega completa al treball realitzat com a vocació personal.
En reunions d’equips d’investigació de Duoda, hem observat que entre les noves mares amb feina, indiferentment de les reduccions de l’horari laboral i d’altres ajudes externes, es viu sovint l’experiència d’una nova alienació, que consisteix en un desplaçament espiritual inconscient cap a alguns postulats de l’emancipació, la qual cosa impedeix apreciar el sentit de la pròpia experiència amb realisme. Aquest desplaçament se sol atribuir a circumstàncies externes (companyes de treball insuportables, duresa extrema del capitalisme en crisi, homes que no han canviat prou, manca de retorn i gratitud de tot el que una posa i dóna al món) alguna cosa que pertany a l’experiència íntima de cada dona. Estudiant el poema 629 d’Emily Dickinson, que diu:
La Batalla librada entre el Alma
Y Nadie – es
De todas las Batallas victoriosas –
Con mucho La Más Grande –
De ella no se tiene Noticia fuera –
Su Campaña Incorpórea
Se entabla, y termina –
Invisible – Desconocida –
Tampoco la Historia – la documenta –
Mientras Legiones de una Noche –
El Amanecer dispersa – Estas perduran –
Actúan – y son término –
Hem anat descobrint que en la contratació entre si i si d’algunes (molt significatives) d’aquestes  dones, hi ha una resistència a reconèixer autoritat a la pròpia experiència femenina quan aquesta  s’acosta al lloc de treball o al seu sentit. La resistència bloqueja o impedeix fer el simbòlic necessari  per viure amb felicitat (o simplement, viure) el “doble sí” que elles mateixes han donat a la maternitat i a la feina, perquè el lloc de treball no s’impregna de femení i, en conseqüència, resulta  desagradable.
Per això proposem un Seminari d’exploració de la pròpia experiència al voltant de les pràctiques que es fan per a portar al món el “doble sí” i, tanmateix, no accedeixen a la llum, a allò simbòlic. Aquestes pràctiques, en certa manera fallides, generen molt de cansameNt en les noves mares. La intenció del Seminari 2013 és, doncs, investigar en els obstacles que impedeixen avui a una dona impregnar de femení l’empresa, la funció pública o un altre lloc de treball remunerat, i contribueixi a que segueixin sent per a ella llocs desagradables. Es diferencia de l’anterior seminari precisament en el fet que no observem aquests obstacles en les protagonistes del Seminari 2013.

Programa:
10.15, Núria Jornet Benito i María-Milagros Rivera Garretas
Benvinguda i presentació

10.45, IVETTE ROCHE ANDREU
La vida, en dansa
Ser mare com un do, i a l’hora, un pes enorme, una losa que se sent, un pesar que més lleuger es torna si s’assumeix i s’accepta de la millor manera. Com si aquest pes, s’alleugerís quan se l’accepte com quelcom d’ineludible. Verticalitat, sol, correcta distribució del pes, respirar, espera, salt i desplaçament, gravetat, espera, escolta, silenci. Relació. La dansa com una guia, en què cos i ànima abracen la vida, la pròpia, i la que s’entrega.
Ser mare com una recerca d’un cos tou i recptiu, mòbil, rítmic, en constant joc d’equilibri en l’espai on es mou. Crec fermament que podem crear més possibilitats de moviment i de llibertat si afinem la nostra escolta i la dels nostres fills i filles. Crec que ho anem fent però no ho hem explicat.

12.00 CARME VIDAL ESTRUEL
En la revolta de la maternitat
Este es un tiempo comprometido, no en el sentido de las viejas consignas que resuenan huecas por haber cumplido con sus propósitos, sino en la asunción de un cambio singular que me desborda. Este es un tiempo que me compromete en un intento por conjugar la maternidad material sin desvestirla de su trascendencia y su potencia simbólica para significar. Este es un tiempo desordenado, pues ser madre es en mí una experiencia convulsa; no por falta de deseo sino a consecuencia de esta revuelta que, cuando la fuerzas, te expone a una relación con lo inaudito, inaudito que es y trae al mundo tu criatura.
Mi criatura de tres, ya casi cuatro años, ha removido el mundo que yo pensaba ordenado. Ha sido, por así decirlo, un niño de lo más talentoso en el arte de desmantelar aquellas conjeturas de supervivencia que me sujetaban, aunque en precario, derecha. Nuestra relación es como el zumo de limón, su gracia curativa está en la dosis y si una se excede en su ingesta, el cuerpo se resiente. Así, aprender a dosificar el desorden para poder comprenderlo y encontrar las palabras ha sido lo más costoso, sobrevivir en medio del caos es lo más ingrato, acoger lo inaudito… en esto estoy.
Quisiera en mi exposición señalar aquellos lugares que, a raíz de mi maternidad, han sido alterados, sin más ambición que la de enunciar, pues esta formulación es la traslación de un equilibrio precario que vivo en tiempo presente. Esto soy yo aquí y ahora, sin una perspectiva que pueda salvarse por la distancia del tiempo y con la fragilidad que me supone acoger que el tiempo puede no darme la razón.
La maternidad es espacio de contratación material y es, también, espacio de creación de simbólico femenino libre. Pero en mi experiencia – todo el texto parte del reconocimiento de la propia contingencia, contingencia que me exime, cuando el tono no sea adecuado, de la presunción categórica, puesto que sin contingencia la maternidad deviene identidad vacía, un lugar mudo a la resonancia creativa que nace de la relación de cada madre con su criatura, singular y concreta – decía que en mi experiencia, el peso de la contratación material, su desmesura, ha silenciado su potencia política. Así, comprender, trascender la urgencia de lo inmediato sin desmerecerlo para que su peso no me detenga, es una práctica que media entre dos irremediables hasta dar con una dúctil sujeción a lo inamovible, que es mi hijo. Esto es, vivir arraigada pero sin dejar de ver el cielo.
Ser madre es asunción de responsabilidad para con la materialidad, materialidad sin la cual nada más es posible, materialidad que hoy – en este nuevo contexto de capitalismo agonizante y final del patriarcado – las mujeres no tenemos garantizada. Materialidad que aunque presentí en el momento en el que yo formulé mi deseo de ser madre, no aprehendí. Materialidad de la cual por ser mi hijo un deseo no puedo (dicen) ser redimida, pues esta materialidad que hiere debe ser pensada, también, en la práctica política que es la maternidad.

13.00 Debat obert
Pausa-dinar

16.30 ON SÓC QUAN SÓC DOS? PERFORMANCE.
Creació: SOPHIE KASSER. Mare i artista. Amb la col·laboració de la pianista Nathalie Pierrehumbert. Assessorament artistic: Stéphane Lévy.
Peça de teatre-dansa que l'artista ha creat per intentar expressar la seva experiència viva a l’entorn del sentit que ha donat a la seva entrega al treball i a la maternitat.
Amb el seu cos i amb la música ens deixa entreveure aquest "doble sí" i la magnitud del desig present a l'experiència de ser mare i treballar.
Pes, temps, preguntes, desitjos, cansament, plaers petits i grans formen part d'aquesta peça.

18.30 COL·LOQUI SOBRE ELS RESULTATS DEL SEMINARI
Sala de reunions de la Biblioteca de les Facultats de Filosofia i de Geografia i Història de la Universitat de Barcelona
c/ Montalegre, 6 - 08001 BARCELONA

Us hi esperem!

VIII Diàleg Magistral Duoda Tornar a començar. Entre vida, política i educació: pràctiques de llibertat i conflictes fecunds

Us convidem a compartir aquest diàleg amb Anna Maria Piussi el proper Divendres 10 de maig 2013 - 17.30 h a la Sala d’Actes de la Facultat de Belles Arts de l’UB, C/ Pau Gargallo, 4 - 08028 Barcelona (Metro Zona Universitària). Entrada lliure.

De qué parlarem? aquí tenim un resum de A. M. PIUSSI:
Era el llunyà 1989 quan es va publicar el llibre col·lectiu Educare nella differenza, coordinat per mi, que testimoniava, per rellançar-la a l’intercanvi més ampli, la irrupció durant aquells anys, gràcies al fort desig de professores lligades a la política de la diferència, de pràctiques i reflexions innovadores i originals nascudes de la llibertat i les relacions d’autoritat entre dones, que portaven a l’escola i a la universitat el tall de la revolució femenina oferint-la a les més joves.
Va ser un desplaçament trencador, l’afirmació de la diferència femenina com a significant lliure de qualsevol aspecte de la vida educativa i escolar. Aquesta empenta amorosa va fer possible un distanciament, també respecte a posicions feministes dels anys setanta, que ens va permetre sortir dels dilemes “o massa o massa poc”, “o ets dona o parles-penses”, exposar-nos com a punt de palanca del canvi i situar-nos finalment amb llibertat (i amb alegria) més enllà d’aquestes antinòmies fictícies. Vam fer un salt, no un salt en el buit, sinó en la confiança recíproca i en la grandesa del nostre desig, i vam crear un desequilibri per desplaçar els significats de l’educació. Fou la inauguració de la pedagogia de la diferència sexual a Itàlia. I per mi un nou inici.
Des d’aquella època, els meus camins, com, d’altra banda, els d’altres, han estat marcats per continuïtats i discontinuïtats, períodes d’intensitat i d’altres de silenci o pèrdua momentània de referències. He conegut les dificultats de la intermitència en un procedir mai lineal, però també la transformació i el rellançament del desig que el saber estar amb confiança en la intermitència fa possibles. Dels molts anys de treball a Diotima, en la pedagogia de la diferència sexual, en el moviment d’autoreforma de la universitat i l’escola, a Sofías, a les activitats amb Duoda, he après que la matriu de la vida i de la nostra existència lliure és néixer i renovar l’alè del naixement amb nous inicis, continuar iniciant. Al centre de la meva contribució, vull posar-hi, per tant, la potència transformativa de (saber) recomençar, potència que té origen en el naixement de la mare, categoria central de la nostra política. Aquesta demana també la capacitat de fer buit, d’apartar-nos de tot el que ja hem dit i pensat, sense perdre-ho; al contrari, per fer-ho reviure davant la prova d’un present marcat per noves contradiccions però també gràvid de possibilitats; demana sortir d’una certa autosuficiència viscuda com a protecció, per fer lloc a una altra cosa dins i fora de nosaltres, per encreuar nous desitjos i subjectivitats que estan movent el món amb preguntes i respostes noves, també a través de conflictes generatius.
Saber recomençar entre vida, política i pedagogia avui és important, perquè els contextos i les formes de vida han canviat, també a través de les nostres modificacions, i és necessari tenir en compte els canvis en curs per orientar-los de la millor manera, fent-nos amb altres dones i amb homes possibilitats de nou inici, sense ficcions d’harmonia. Vivim en un temps visiblement marcat per la presència i el protagonisme femenins en tots els àmbits de la vida social, un temps viu i favorable que contrasta amb la melancòlica, destructiva, decadència del projecte masculí de la modernitat. Hi ha senyals de canvis inesperats i prometedors en dones (i homes) de les generacions més joves; hi ha desplaçaments importants en la cultura política, científica, en el saber de la vida material i de la convivència, repensats radicalment a partir de les dones i, per tant, per a tots. A Itàlia veiem rellançaments de desig possibilitats per la confrontació i l’intercanvi lliures, també conflictius, entre dones amb camins diversos, cadascuna amb la seva singularitat (vegeu la Trobada Nacional de Paestum); i hi ha un refloriment, després d’un temps de silenci relatiu o aparent, d’iniciatives a l’escola, a la universitat, a la formació, als mitjans de comunicació, entorn de la diferència sexual/de gènere. Queda com a nucli persistent en la discontinuïtat, com a guany essencial i irreversible, la consciència que la pedagogia de la diferència és la pedagogia, però sento necessari re-començar, donar-li un nou inici amb pensaments i pràctiques, amb convergències i conflictes generatius a l’altura d’aquest amor del món que ens mou, en virtut del qual sabem que el món no és tal sense el seu i el nostre més.
(Traducció de l’italià d’Agnès González Dalmau)

Programa:
17.30 h. Presentació del Diàleg magistral, a càrrec de Remei Arnaus, investigadora de Duoda
17.45 h. Anna Maria Piussi, Tornar a començar. Entre vida, política i educació: pràctiques de llibertat i conflictes fecunds

Us hi esperem!

In Memoriam Rosa Rossi

Rosa Rossi entrevistada por Rosamaria Aguadé en DUODA 17 (1999)

ROSA ROSSI
Canossa, 1928-Roma, 4 febrero 2013

De Rosa Rossi recuerdo que tenía el don de la sensibilidad. Con la sensibilidad detenía la barbarie, como un hada que levantara un poquito una varita mágica. Detenía la barbarie de los prejuicios y del rigor académicos, de las ideologías y de las prisas. Estaba en la universidad como hispanista (erudita y grandísima), y parecía una mística; era marxista, y escribió sobre santa Teresa de Jesús y sobre san Juan de la Cruz los mejores ensayos que conozco; empezaba una conferencia llena de gente expectante, y se tomaba su tiempo con cualquier cosa, casi sin decir nada, como quien sostiene al descuido una flor o un vaso, hasta que los ojos y los oídos se fijaban sonrientes. Por eso, todavía hoy (o especialmente hoy, no sé) hay que prepararse para leerla con el primer movimiento de los ritos de paso: la separación.
Como pasa con la mística femenina, su escritura no ha notado el paso del tiempo. De sus ensayos, mi favorito sigue siendo el libro Teresa d’Avila. Biografia di una scrittrice (1983, 2ª edición ampliada 1993), premio Donna Città di Roma, dedicado a Ida Magli (en italiano) y a Giulia Adinolfi (en la traducción española, de 1984), un libro tan querido que se vendía en los kioskos de periódicos en España en 1995. Esta biografía cambió definitivamente las claves de lectura de la vida y de la obra de Teresa de Jesús, que pasó de ser una mujer grande pero lejana por lo incomprensible a ser una fuente de inspiración de hombres y mujeres, incluso jóvenes feministas, como ya había ocurrido en el siglo XVI, siglo en el que también había escritoras feministas, como la novelista castellana Beatriz Bernal, autora de libros de caballería como los que leían Teresa y su madre Beatriz de Ahumada.

El secreto de Rosa Rossi fue el seguir las fuentes históricas con sencillez para, sin perderlas de vista, ir descubriendo los flujos de la conciencia de Teresa hasta conseguir trasladarlos literal y alegóricamente a la escritura de su biografía. Esto quiere decir que Rosa Rossi se situó a cada paso en el contexto de la información que Teresa pudo tener, prescindiendo de los conocimientos que se tienen cuando se mira desde el presente y se sabe cómo acabó la historia. Teresa vivió siempre perseguida, siempre con el riesgo de ser detenida y condenada por el tribunal de la Inquisición de Castilla; escribir sabiendo que al final sería canonizada, habría tergiversado el sentido de su vida y de su escritura.

Para conseguir algo tan difícil, Rosa Rossi se dejó llevar por la inspiración, inspiración que ni pone ni quita objetividad a la historia sino que la vuelve “historia viviente”. Escribió en la Prefazione a la segunda edición de Teresa d’Avila (p. XXX):
“Letti e utilizzati dall’interno della mente di lei, quegli appunti mi svelarono la grammatica delle “voci” teresiane: interventi lucidi di una “voce” interiore, momenti di dialogo tra voci contrastanti all’interno della mente. Piú di una volta la “voce” insiste perché lei “non trascuri di scrivere quello che ti dico [...] altrimenti dimentichi quello che ti ho detto”, in altri casi la voce polemizza con la mentalità patriarcale che vuole limitare la libertà di movimento di Teresa. In altri casi l’appunto registra momenti dell’”innamoramento” per Gracián o della tensione con Juan de la Cruz.”

Pienso que Rosa Rossi revolucionó a finales del siglo XX la noción de biografía histórica con profundidad semejante a la de Virginia Woolf con su Orlando, del que su autora dijo que quiso “revolucionar la biografía en una noche”.
Al saber de su muerte, me vino el recuerdo de su sensibilidad en la voz de los dos últimos versos del poema 1038 de Emily Dickinson:

Ser una Flor, es profunda
Responsabilidad –

                                                                   María-Milagros Rivera Garretas
                                                                   Barcelona, 29 de marzo de 2013

Comentario del cine forum de Duoda, Significando miradas a la película María Antonieta, de Sofia Coppola

Cartel de María Antonieta, la película

Esta película es una muestra más de cómo la libertad femenina se cuela por todas partes, esto ocurre sencillamente porque existe, porque está allí donde una mujer la pone en circulación. Esto fue lo que  se nos mostró el pasado 22 de marzo en el debate del cine fórum de Duoda Significando miradas, en torno a la película  Maria Antonieta, una reina muy distinta de la que se nos muestra en los manuales de Historia y en las novelas.

Esto fue posible gracias a que la directora de cine Sofia Coppola, basándose en el libro: María Antonieta, la última reina, de  Antonia Fraser y confiando en la soberbia interpretación de la actriz Kirsten Dunst, ha sabido mostrarnos lo que realmente estuvo en juego en aquellos años convulsos de la Francia revolucionaria. Desde este cine fórum  nos hemos acercado con otra mirada para recoger el fruto de esta trilogía de creación femenina que ha dado un nuevo trato a esta reina, siendo capaces de atravesar siglos de desprecio, de ignorancia y malos entendidos, para mostrarnos a una mujer que sintió el peso de la corona francesa sobre su cabeza y aun así, se tomó su libertad, fuera del alcance de la corte de Versalles.

Sin entrar en más detalles, quiero poner de manifiesto que esta película se vertebra desde lo íntimo y personal hacia lo común y externo, ya que narra la historia de un período de Francia enfocado desde la experiencia personal de María Antonieta. Entre tafetanes y sedas, Coppola, consigue mantenernos dentro de palacio,  aislados y ajenos a lo que ocurre fuera de la corte, sin explicitarnos contacto con el exterior, ajenos a la Revolución, igual que lo estaba la anquilosada corte de Versalles, sólo a través de algunas pinceladas nos pone de manifiesto la verdadera causa que provoca la crisis y el hambre que asola a Francia, el juego de poder de la Guerra de los Siete años. Sin apenas diálogos, sin grandes discursos, sólo con frases sueltas  y sutiles cotilleos entre baile, salón y pasillo nos hace saber que algo está pasando afuera, ese es, en parte, el atrevimiento de Sofía Coppola.



Marisé Clement
Barcelona, marzo 2013

María Antonieta, de Sofía Coppola (2006)

María Antonieta, cartel de la película de  Sofía Cópola

Esta película es la segunda ofrecida en el segundo año de existencia del ciclo Cine forum de Duoda: Significando miradas, ciclo fundado y sostenido por Marisé Clement López y otras. La disfrutamos el 22 de marzo en el teatro La Cuina de La Bonne en Barcelona. Estuvo amadrinada por Ivette Roche Andreu, que la presentó con originalidad y que, con Marisé, sostuvo el coloquio/foro de debate que siguió a la película.

El cine necesita mucho espacios y actividades como esta, porque la crítica cinematográfica corriente y, también, la opinión no crítica que circula sobre las películas, tiende a no entenderlas bien, en especial las que han sido pensadas y dirigidas por mujeres. Al no haberse enterado del final del patriarcado, la crítica habitual no ve la libertad femenina o la interpreta como falta de admiración al falo, provocando verdaderos errores de epistemología. María Antonieta, por ejemplo, que es una obra maestra, ha tenido que soportar críticas del tipo “superficial” o “esteticista”, nociones que se han quedado por detrás del presente como ejemplo de hermenéutica de la plancha más que de interpretación de una obra de arte.

La figura de María Antonieta bosquejada por Sofia Coppola y por su fuente principal, la novela María Antonieta: la última reina de Antonia Fraser, e interpretada maravillosamente por Kirsten Dunst, es mucho más creíble y fundada que la que transmiten tercamente los libros y las revistas de historia. Como le ha ocurrido a otra reina más antigua, Juana I de Castilla y Aragón, su memoria histórica ha sido tapada por una leyenda banal y oscura que es, en realidad, un icono de madera que esconde otra cosa: en el caso de María Antonieta, la leyenda (que curiosamente aprenden muy bien los alumnos y alumnas de historia que apenas saben historia) ha escondido lo que esta película desvela, y lo desvela sin traicionar a las fuentes. La película desvela que María Antonieta tuvo la misma libertad, con contenidos distintos, de su madre la archiduquesa María Teresa de Austria. Desvela que se había enterado de que su mundo –el mundo al borde de la primera gran revolución social de Europa– era muy distinto del mundo de su madre y del rey Luis XV de Francia. Desvela que sabía, como sabía J. J. Rousseau o, antes, Christine de Pizan, que la obsesión por el rango no salvaría a la aristocracia francesa (escena en la que una noble se altera porque María Antonieta no refuerza en sus fiestas “el lugar que una ocupa”). Desvela que la nueva delfina no aprueba la política sexual de la corte de Francia (escena con madame Du Barry). Desvela que fue la intervención del gobierno francés en la Guerra de la independencia de los Estados Unidos lo que arruinó a la Hacienda y la sociedad francesas, y no los gastos personales de la reina. Desvela que la prensa revolucionaria masculina y burguesa mintió sobre la reina como mujer, manipulando a la opinión pública difamándola sobre un asunto (el ser mujer) sensible porque sagrado ya que todas y todos nacemos de mujer (“Si no tienen pan, que coman pastel”). Desvela que María Antonieta no era una mujer incompetente sino una que quería libremente ser madre (aparte de que lo quisiera Francia) y encontró para su deseo obstáculos casi insalvables, empezando por su marido, un hombre, como algunos de hoy, muy desorientado; lo desvela en muchas escenas, de entre las que destaco dos: el nacimiento de la niña, esencial para ella porque necesaria para la Trinidad femenina, y la relación con la gran pintora de su corte que fue Marie-Louise-Élisabeth Vigée-Lebrun. En realidad, en el trasfondo de la biografía de María Antonieta y de la película de Sofía Coppola está la Querella de las mujeres, y esto ha contribuido a importunar a la historia y a la crítica cinematográfica con poder.
En la película es, en mi opinión, esencial la gran escena casi final en la que María Antonieta, en el palacio real con su marido Luis XVI, su hija y su hijo, toda la aristocracia huida y una parte del pueblo enfurecido en la plaza, se levanta, sale al balcón y, en silencio, hace una profunda reverencia al pueblo. La escena dice que la reina sabe que quien está haciendo, desde ese momento, política del poder en Occidente son las masas; es decir, muestra que su competencia simbólica era tan grande que sabe rendirse y no se equivoca de enemigo. La escena trae a la memoria otra escena: Las Meninas de Velázquez, un cuadro que anticipa en lo simbólico (que es donde se hacen las revoluciones que cuentan) el final de las monarquías absolutas: el artista pintó al rey al fondo, pasando de soslayo, casi fuera del cuadro, mientras la infanta hace una leve reverencia no al rey sino al espectador o espectadora.
Solo he echado de menos, y mucho, a las Preciosas, sus salones y la cultura de la conversación. Parece que ni Sofia Coppola ni Antonia Frazer las conocen, a pesar de que el gran libro de Benedetta Craveri La civiltà della conversazione fue publicado en 2001 y a pesar de que Manoel de Oliveira las representó con gusto en La Lettre en 1999.

María-Milagros Rivera Garretas